Reculo a l’ estiu de l’ any 1985 (ja fa 23 anys!). Llavors jo era del consell de redacció d’ una revista local molt interessant que, a hores d’ ara, encara va sortint.
Vam arribar al número 69. Hom va proposar fer un número monogràfic. Tema: l’ erotisme! Vatua listo! –vaig pensar. Ja hi som! La idea va prosperar; va obtenir unanimitat al consell de redacció. I ara, què diràs, vaig pensar amb mitja angoixa. Jo era el responsable d’ una secció que es deia “La vida amb humor”, i que pretenia considerar temes actuals des del punt de vista de l’ humor.Però com que a l’ hora d’ escriure algun paper, mai no m’ he espantat, vaig pensar: Ja et sortirà alguna cosa.
I vaig fer un article preguntant-me (retòricament) què hauria passat si el maig del 68 hagués estat el maig del 69.
Quan em miro aquest vell escrit, m’ omplo de tendresa a l’ adonar-me de la ingenuïtatde llavors. Però la idea era brillant. La tesi era aquesta: a casa nostra (com sempre) vam entendre malament el maig 68. El vam interpretar en clau maig 69. I dèiem: “les sotanes són les culpables de la repressió sexual!”. (Els capellans ja feia dos anys que no duien sotana). A més, molts capellans ens havien ensenyat a formar-nos una mentalitat de lluita contra l’ opressió (sexual però, també, intel.lectual, ètico-moral i política). No sé si aquesta era la seva funció o tot era un pur oportunisme; però era veritat. Per exemple: jo mateix vaig col.laborar a la constitució de l’ Assemblea Democràtica de Girona (si home; aquella de: llibertat, amnistia i estatut d’ autonomia), prestant el meu temple parroquial per a aquesta finalitat; i presidint la constitució (per si es presentava la policia. No es va presentar. No sé si és que no ho sabien o feien veure que no ho sabien. Més aviat m’ inclino per la segona opció).
Deia que vam interpretar la revolució del maig 68 en clau maig 69. I la revolució que passa pel sexe és una revolució diluïda (ara en diuen líquida), inconscient, inconsistent, etèria i de saló.
I acabo el meu escrit dient: “Potser si a França i als EE.UU haguessin fet una revolució sexual, aquí hauríem fet una revolució de les altres. Confonem els vins, confonem els anys, confonem els culpables, confonem les revolucions. Per això tenim el govern que tenim”.
Això ho escrivia, l’ any 1985, aLa Farga, de Salt.
Fa més de trenta anys, vaig viure tres anys en un poble de la costa catalana (aquella costa que s’ han entestat en anomenar el Maresme). La vida, allí, em fou molt agradable. Vaig fer amistat amb una de les dones que he estimat més i que m’ han estimat més; ella i el seu marit. Tots dos van tenir una mort molt tràgica. Ella va patir esclerosi lateral amiotròfica (ELA) i a ell li va esclatar el cor (en bona part, per la mort de la seva esposa, a qui estimava bojament). Jo era trenta anys més jove. I vaig fer molts amics, grans amics, bons amics. En aquesta circumstància vaig fer tres descobertes importants (una per a cada any): les cireres d’ Arenys de Munt, les maduixes de Canet de Mar, i el whisky (single malt) Lagavulin. I perdoneu que passi d’ uns elements literaris més aviat seriosos i tràgics, a uns elements còmics. Però, així és la vida.
Comencem per la darrera descoberta. Va ser conseqüència d’ un viatge a l’ estranger. Vaig anar a raure a la mansió d’ un baronet de la “gentry”, de Birmingham, que em va dir que tenia un xalet a Lloret de Mar, i que hi anava a passar temporades, ell i la seva esposa. M’ havia convidat a sopar a una hora raonable, i no com aquí, que et conviden a les 10 del vespre. Després de sopar, ja fora de la taula, em va oferir un whisky. Era Lagavulin. Les meves papil.les es van trobar amb quelcom nou, extraordinari, un licor sec, amb aroma de fusta, que t’ omplia la boca de sensacions noves i contundents, però molt agradables. Quan vaig tornar a casa vaig cercar aquella marca. Em va costar trobar-la. Al final, vaig haver d’ anar a Barcelona. El preu era enraonat. L’ he anat comprant fins que, fa uns tres o quatre anys, vaig haver de deixar-lo; per dues raons. La primera, perquè em van trobar sucre a la sang (sóc diabètic). I, la més important perquè, de cop i volta, va fer un canvi (una pujada de preu) brutal. Recordo que (segur que fa més de tres anys) va passar de vint-i-pocs euros a cinquanta. I ara, ja en costa (que no en val) prop de cent. I, com que sóc un home assenyat, no n’ he comprat més.
La segona descoberta va ser les maduixes de Canet de Mar. Tinc un company, fill de Canet, el germà del qual té camps de maduixes; camps que ells en diuen “la vinya”. Allà hi solen tenir una barraca, més o menys ben arranjada. En aquest cas, era molt ben arranjada. Hom hi hauria pogut viure ben bé. Quan n’ era el temps, solíem anar a fer una menjada de maduixes al camp mateix. En ma vida no he gustat maduixes millors. Tenien tot el sabor, la textura i la consistència que hom espera trobar en una maduixa de qualitat. El meu amic em va explicar que el seu germà anava cada any a comprar les plantes als Estats Units d’ Amèrica. Ara no recordo bé si hi anava cada any o un any per l’ altre. Però, tant se val! Les maduixes resultants eren una meravella celestial. Amanides amb sucre, vi dolç (garnatxe o moscatell, "of course"; també va molt bé la malvasia de Sitges) i unes gotetes de vinagre, es fonien a la boca.
I la tercera meravella eren les cireres d’ Arenys de Munt. Grosses, el punt just de dolçor, “al dente”, amb un pinyol clar, a voltes envoltat de vermellor. N’ hi havia de dos colors: unes de grana fosc i unes altres d’ un rosat tirant a vermell. Em penso que, d’ aquestes segones en deien de cor de colom. O potser era de les primeres?
Vull explicar-vos una anècdota relacionada amb les cireres. Un company em va convidar a menjar cireres de l’ arbre mateix. Em va dir que era molt amic d’ un pagès, que tenia uns camps de cirerers prop de Torrentbò. Vam quedar que ens trobaríem al camp i que ell ja es cuidaria d’ avisar el pagès. Vaig anar al camp. No hi vaig trobar ningú. Vaig esperar una estona. Res. Al final, em vaig enfilar a un cirerer i vaig començar a menjotejar algunes cireres. Anava per la mitja dotzena, quan vaig sentir una veu sota meu: “Què hem de fer!”. Era el pagès, l’ amo dels cirerers! Es veu que el company s’ havia oblidat d’ avisar-lo. Quina vergonya! Em vaig excusar com vaig poder i, trico-trico cap avall, amb la cua entre les cames, me’ n vaig tornar a casa.
Perquè veieu que no sempre es pot confiar en els amics.
Un meu amic, en José María, va quedar al.lucinat per l’ anècdota que vaig contar d’ aquell capellà gironi, que ja és mort, que havia ensenyat els seus infants de catecisme a dir que Déu era “ens a se”, seguint els esquemes de la vella ontologia i de la vella escolàstica. Volia quedar bé davant del seu bisbe.
De capellans taujans com aquest n’ hem tingut a pilons a Girona. Homes de Déu, bons com un tros de pa, però que no en rascaven ni una en qüestions de teologia. Encara, a hores d’ ara, de tant en tant tinc llargues converses amb elements d’ aquests. Un d' ells, "by instance": Anàvem a classe junts i recordo com suava tinta xina quan havia d’ exposar la lliçó del dia. Una vegada que va haver de fer una exposició bíblica sobre la ciutat de David, va llegir un text que havia copiat de dalt a baix i del qual no n’ entenia gairebé res. Però, després, ha estat un bon capellà: zelós i servicial, que s’ ha fet estimar sempre dels seus feligresos. Allò que dèiem: “infirma mundi elegit Deus”. O, si voleu, amb una mica més d’ humor corrossiu “homines et jumenta salvas, Domine”.
Es va fer famós un altre spècimen d’ aquests. Va ser requerit per beneir una partera (parlo de ja fa molts anys. El Ritual de la Tarraconense contemplava aquest afer. Em sembla que es deia: “Benedicto mulieris post partum”). L’ home es va fer un embolic amb el llibre, puix estava nerviós pel moment. I no se li va acudir res més que escollir la “benedictio putei”, sense saber que putei vol dir pou i no allò que ell es pensava.
Un altre rector (aquest encara és viu) durant una benedicció d’ animals, per sant Antoni, anava beneïnt tota classe de bèsties, a mesura que anaven passant davant seu (que les anaven conduint). Va arribar un poltre superb; encara no era adult, però ja tenia tots els aires d’ un cavall de remunta. Tothom se’ l mirava. El capellà també va voler indicar que s’ havia sentit atret per la bellesa del poltre. El va arruixar a consciència. I li va dedicar una arruixada de propina a la zona genital. L’ animal va fer un bot de sorpresa. I, davant l’ astorament de tothom, és va orinar a cor què vols davant del capellà, de manera que li va mullar les sabates i la vora de l’ alba. La cosa no va acabar a empentes perquè el rector era de bona jeia, i els amos del poltre es van excusar polidament.
En una altra ocasió, durant la benedicció d’ animals de sant Antoni, el rector s’ anava admirant, cada vegada més, perquè li presentaven les bèsties més estranyes: aranyes, ratolins, ocells rars, llangardaixos, micos…L’ home anava pensant: ja veuràs com et porten una serp! Pensat i fet. Es troba, de cop, al davant, una cobra de tres metres, que xiula com un pastor de muntanya. L’ home fa un bot enrere, horroritzat. Tenia fòbia a les serps. Ja li van dir, ja, que era inofensiva; que estava mig drogada i que li havien llevat tot el verí. El cobriment de cor del pobre rector va cuidar matar-lo.
Un altre company es va descuidar la capsa dels Sants Olis quan va anar a visitar un malalt d’ una casa de pagès. Quan es va disposar a fer la seva feina, es va adonar de l’ oblit fonamental. Va recordar que, a les classes de teologia, de moral i de pastoral li havien dit que, en aquests casos, qualsevol oli valia. Llavors, amb tot l’ aplom del món, va dir que li dugessin l’ oli més espès que tinguessin. Volia dir l’ oli més bo. Li van dur oli d’ untar la màquina de segar i lligar. Quan va arribar a la boca (llavis, llengua) se li’ n va anar una mica la mà. I el malalt es va empassar un bon raig d’ aquell oli pudent. Per poc no es mor allà mateix. Diuen que li va dir (el malalt al capellà): “És ranzi!” (el malalt era una mica "papizot").
I, finalment, un cas que jo mateix vaig contemplar. Era vicari. Hi va haver la primera reforma de la celebració de la missa. En un moment del cànon, calia dir “hostiam puram, hostiam sanctam, hostiam inmaculatam” mentre es feien tres creus sobre el “panis” i el “sanguis”. La reforma va consistir en fer només una creu, en lloc de tres (quines reformes, Déu meu!). El capellà, el rector de la parròquia, en aquest cas, per la força del costum va començar a fer les tres creus. A la meitat del gest es va adonar del nyap. I no si acut res més que esborrar amb la mà la creu que li sobrava. Jo em petava de riure.
Són coses que passaven. I me n’ he deixat algunes de més crespes, perquè cal servar sempre el “decòrum”. (Com aquella d’ aquell rector i aquell vicari que, de nit, es van anar a orinar a la paret de ca l’ alcalde, perquè els n’ havia fet alguna. Aquest rector es va fer famosíssim a Girona, i va acabar com a “párroco” de la col.legiata de Sant Feliu).
Ja n’ he parlat, en d' altres ocasions, de la Renaixença catalana i de Carles Bosch de la Trinxeria, aquest escriptor català de Prats de Molló, que va viure en ple segle XVIII, autor de bones novel.les com “L’ hereu Noradell”, o “Lena”. Propietari rural, amo de grans extensions de bosc, va viure entre Prats de Molló i La Jonquera. Sembla que, durant la Tercera Carlinada, va ser pres com a hostatge per una columna militar carlina. Eren els temps d’ en Savalls, en Cabrinetty, el General Martínez Campos, els partidaris del rei Carles i els partidaris del rei Alfons. Catalunya es va veure arrossegada per l’ onada carlina; onada que ha deixat pòsit fins fa ben poc. Pels anys 50 i 60 hi havia moltes localitats o pobles que en deien carlins, que tenien subscriptors d’ “El Pensamiento Navarro”, i que eren conservadors de soca-rel en matèria religiosa. L’ expressió “ésun carlinàs” significava això darrer, amb alguns matisos innecessaris, que allargarien la cosa.
Carles Bosch de la Trinxeria va escriure un llibre molt bonic, que és com un paradigma de la Renaixença Catalana. Es tracta de “Records d’ un excursionista”, la primera edició del qual va aparèixer l’ any 1887.
En aquest llibre, amb narracions diverses, n’ hi ha una que du per títol “Una excursió als cingles de Talaixà” que a mi m’ agrada de manera especial, tant per la seva expressivitat com pels elements còmics que conté.
Explica que el senyor Carles, en les seves caminades per la garrotxa i el Pirineu, va descobrir dos espècimens humans molt i molt curiosos. L’ un era el cèlebre botànic de Montpeller, monsieur Loret, conegut de tots els botànics del món (aquí cal fer esment del gran botànic olotí, Estanislau Vayreda i Vila (1848-1901), que tingué un nom a tot Europa i que classificà unes quantes espècies de la flora catalana com, per exemple, la "Saxifraga vayredana" o herba de sant Segimon, herba endèmica del Montsenny). La coneixença fou espectacular. Explica Bosch de la Trinxeria: “…al dirigir-me a la cascada Anníbal i seguint amunt del Mondony, aquell torrent encaixonat entre alts precipicis, vegí enmig d’ aquelles maleses, un senyor tot vestit de negre, levita llarga, barret de copa, d’ alta estatura, magrot, plantat sobre una penya, amb els braços enlairats com si volgués evocar el geni d’ aquelles timbes. De sobte em quedí parat, i en acostar-me cap a ell, després de saludar-lo, comprenguí la seva desesperació. A uns quants metres d’ altura del cingle, hi veia una formosa planta: la “Hieracium pseudo-eriophorum” a la qual no podia arribar, i el pobre home es desesperava, alçant els braços en l’ aire cap aquella flor, com fan les criatures que demanen “bobò”. Era una de les espècies que ell havia descobert i classificat.
L’ altre personatge era un anglès, mister Hunt. Diu Carles Bosch: “Mr. Hunt era una segona edició de M. Loret, però no tan vell. Tampoc no deixava mai el barret de copa; aquests barrets de savi, únics en el seu gènere, que semblen datats d’ una centúria. Mr. Hunt era un savi entomologista i col.leccionador d’ ous d’ ocells. Tenia en lleugeres capses de caoba, dividides en compartiments numerats, la més nombrosa i variada col.lecció d’ ous de tota classe d’ ocells, des del reietó fins a l’ àliga; i escarabats i papallones, ne voleu…?”.
Tots tres van projectar una excursió als cingles de Talaixà per mor de trobar un niu d’ àguiles reials i poder-ne haver algun ou. Es prepararen a consciència (estris, aliments i beguda. Tot al llom d’ un “burriquet carregat de cordes amb ganxos de ferro, provisions de boca i la resta”. Normalment, acompanyats per un guia expert). Aquesta vegada. Mr. Hunt afegí al bagatge dos elements més: “…i tragué de les cistelles del burriquet un sabre de dos talls afilats com una navalla…i una carabina Winchester de sis trets, carregada amb balins. Ens digué: “Oh, yes, ja ho tinc previst…Ans de baixar, tirarem algunes pedres des del cim del cingle: l’ àliga fugirà, però vigileu, puix no va lluny, i compto amb la vostra destresa de caçador per a matar-la ans no vingui a buscar-me raons amb els seus garfis de romana”.
Els altres dos, horroritzats van argumentar perquè s’ ho deixés córrer. Però no hi va haver res a fer.
Feren el que els havia dit. Mister Hunt es despenjà al cingle i prengués dos ous del niu. Amb aquestes, el mascle retornà com un llamp, en picat. Bosch de la Trinxeria disparà alguns trets. Però, res. L’ ocellot plantà els seus garfis sobre el pobre mister Hunt. Ell es defensà “com un heroi” amb el seu sabre, “que fa voltar sobre el cap i mata l’ àliga, la qual caiguéal primer graó del cingle i de rebot al segon graó fins al torrent de Sant Aniol”.
En veure l’ animalot caure cingle avall, mort, Carles Bosch va cridar: “Very well! Bravíssim! Magnificent victory!”.
Però llavors esclatà la segona part del drama: amb la lluita, el sabre havia tocat el llibant, fet de quatre cordes més primes, i n’ havia tallat tres. Tots quedaren horroritzats. Tenien por d’ estirar la corda per por que no es rompés. Mr Hunt anava fent voltes estranyes sobre el buit, perquè la corda es destorçava. Amb “els braços estirats,els cabells eriçats provava d’ aferrar-se als relleus del cingle”. Ho aconseguí i el pujaren.“Estàvem nosaltres mig desmaiats i les cames ens tremolaven d’ espant. Mr. Hunt, impertorbable, ens va fer una estreta de mà que em féu cruixir els dits, i procurà assegurar-se si els ous desniuats es trobaven en bon estat; ni un de trencat…! El posà, tan fresc, a la seva capseta de cotó fluix, i begué un traguet de rom. All right!”.
Després de l’ aventura, feren cap aLa Menera. Allí, Mr. Hunt es posa al cap afaitar-se puix feia dies que no ho havia fet. A la fonda, féu cridar el barber del poble el qual, ensems, era enterramorts. Començà a afaitar-lo: el bescoll, una galta…L’ altra galta es mostrava difícil. El barber es tragué de la butxaca una bola de boix, polida i lluent. La fica de cop a la boca de l’ anglès. “Mr. Hunt s’ aixecà tot esparverat, escopint la bola i tota la saliva de la boca: Shocking! Dirty barber!, què és això, què significa…Però, senyor, és per a fer-li tenir la galta tibada; és la bola que serveix per afaitar tots els vells del poble…!”.
Diu Carles Bosch: “Mai havia vist un home tan enfadat; sobretot quan li vaig dir que el barber era l’ enterramorts del poble. No volgué que li passés més la mà per la cara; i amb un costat de cara afaitat i l’ altre no, emprenguérem el nostre camí cap a Amélie (els banys d’ Arles). Mai no veuré una fatxa més estranya que la del nostre anglès mig afaitat”.
Aquesta anècdota ha anat donant voltes per la literatura de les terres catalanes, amb lleugeres variants. La més graciosa diu: “Escolti, i ningú no s’ ha empassat mai la bola?” “Sí, és clar, però sempre me l’ han tornada”.
Quan van inaugurar el camp d' aviació de Girona, ja fa molts anys, tothom anava a veure aterrar i enlairar-se els avions. Durant molts dies va ser l' element més important d' esplai dels gironins. Poc a poc, ens hi vam anar acostumant. Qui no s' hi va acostumar van ser les gallines de les masies i cases de pagès dels termes al voltant de l' aeroport. No ponien; i això era una tragèdia. De seguida sorgiren les opinions (els gironins som "savis". Ens agrada opinar sobre les coses profanes i les coses sagrades). L' opinió que em va semblar més lògica i enraonada, va ser la que vaig escoltar de llavis d' un "senyor" respectable. deia: "Com voleu que ponguin les gallines, pobretes, si, amb tant de fressa i trasbals, tots els ous els han pujat a la gargamella!". Els traumes no afectaren només a les gallines: també afectaren les pageses i pagesos. Les nits, quan feia calor, era un martiri. Sentir un terrabastall que t' entra, com un tren desfermat, fins a l' espona del llit! La psicosi arribà a moments esperpèntics. M' explicaren que un dia, un minyó trobà un objecte insòlit dins del wàter. El va dur a la seva mare. I aquesta li digué: "Nen, deixa' l on era, que no és nostre! Potser l' ha perdut un d' aquests avions!". Aquella bona dona ja s' imaginava un avió a la comuna. Poc a poc, a mesura que el camp anava "prenent volada", ens hi vam anar acostumant. Vingueren les companyies "low cost", amb viatge d' un dia (anar i tornar) a Roma -posem per cas- a cinc euros. Les coses es van desbordar. Els gironins no estàvem preparats per a xifres mil.lionàries (de persones amunt i avall) al nostre aeroport. I vam deixar d' interessar-nos per l' aeroport i totes les mandangues del "low cost", perquè vam entendre que les úniques que hi guanyaven eren les companyies aèries. Tornant a les gallines, un "col.lega" meu, rector d' una parròquia dels voltants de l' aeroport em regala, cada setmana, mitja dotzena d' ous. Diu que un parell de pageses li' n donen tants que no se' ls pot acabar. Són ous normals, no us penséssiu pas. Avui dia ja no saps quins són els de granja i quins els de pagès. A més, de tant en tant en trobes algun de dolent. El meu amic em va dir que les pageses ja l' havien advertit: "Amb això dels avions, sempre n' hi ha algun de nial"). O sigui, covat. Però això, no és culpa dels avions. Que quedi clar!
La setmana passada em vaig trobar malament. Tal com flueixen els dies, cada cop em passa més sovint. I ja sé que això anirà a més.Amb tot, que mai no em manqui l’ humor!
Sempre m' ha agradat escriure. Em serveix de teràpia; m' ajuda a rebaixar les tensions. M' ho passo bé. Vaig començar la meva aventura de fer servir l' humor als meus escrits pels volts de l' any 1970. Una revista clerical de Barcelona em va demanar un escrit mensual d' humor. Hi vaig col.laborar durant dos o tres anys. Allà va néixer El Burxeta. Després van venir Vida Catòlica, Revista Diocesana de Girona; La Farga, de Salt; Punt Diari, de Girona; i d' altres col.laboracions escadusseres en d' altres mitjans de comunicació. Fora del tema d' humor, he escrit un llibre sobre el màrtir gironí de Xile: "Joan Alsina, L' altra versió". En Joan va ser assassinat pels militars pinochetistes l' any 1973. I he traduït del francès al català la biografia d' un altre màrtir gironí: "L' Evangeli d' en Quim. Una vida per Ruanda". En Quim Vallmajó va ser assassinat pels militars tutsi l' any 1994.
Burxeta vol dir: emprenyador, pic-pic, nyic-nyic, xeringaire...i tots els altres sinònims que signifiquen una persona que toca els...daixonses, el voraviu de les llagues obertes.
